Una bona història ho és perquè arriba a l’espectador i d’alguna manera li toca l’ànima. I per arribar-hi, no hi ha una fórmula màgica. Però hi ha d’haver dos elements bàsics. Que ens puguem creure els personatges i que l’estructura de la narració de la història ajudi a l’espectador a comprendre’ls. I aquests dos elements hi són d’una manera evident en aquest magnífic text de James Fritz.
Sota l’aparent trama -un vídeo de contingut sexual penjat a internet aparentment pel fill de la parella protagonista- “Quatre minuts, dotze segons” planteja a l’espectador tota una sèrie de qüestions i dubtes que no queden resolts -ja aviso de ben antuvi-. O potser si que quedaran resolts a la ment del propi espectador. I d’això es tracta moltes vegades, de plantejar situacions, de ficar el dit a la nafra de les nostres pors i emocions, per a poder-hi pensar i treure’n conclusions. O no, perquè a la vida no existeix la veritat absoluta, malgrat que moltes vegades ens sentiríem més còmodes si tot fos més simple.
Perquè una de les grans virtuts de “Quatre minuts, dotze segons” és la de mostrar-nos la vessant dels personatges que més volen amagar. De fet, tal com està construït el text, és un continu joc de mostrar i amagar a la vegada. El text ens amaga el vídeo penjat. No el veurem mai -i cadascú es podrà imaginar el que s’hi veu-. Ens amaga el protagonista de la història -el fill- a qui tampoc veurem mai. Però ens mostra les debilitats dels pares i d’alguna manera dels altres dos personatges. I ens mostra el que ells volen amagar.
I precisament dins d’aquest joc, no sabrem mai del cert qui diu la veritat. I el text ens convida a que hi prenguem part. Perquè res és obvi, i en funció del nostre context cultural i vital, ens posicionarem.
“Quatre minuts, dotze segons” ens convida també a reflexionar sobre el paper de les xarxes socials com a multiplicador d’un fet molt humà, com és el de mostrar a la resta allò que ens enorgulleix de nosaltres mateixos, de manera que a la vegada amagarem allò del que no n’estem tant satisfets. Aquesta característica l’hem tingut sempre els humans, però les xarxes socials ens donen unes facilitats que fa un temps no teníem. I allò fàcil provoca una inexistent reflexió sobre les conseqüències dels nostres fets.
I totes aquestes qüestions ens les podrem posar a partir d’una història que ens atrapa. Per la seva estructura de “thriller” en que a cada moment anirem descobrint nous elements, amb girs constants que faran que sempre vulguem saber més. Fins que s’acabi la funció, quan també tindrem aquesta mateixa sensació: Voldrem saber-ne més… però l’autor ens ho amaga. Ell també juga a aquest joc. I nosaltres… també.
Pep Duran
